Per Mercè Garau, representant de l'SPIB al Consell Assessor de la Ràdio i Televisió de Mallorca

Divendres passat vaig assistir a la que probablement serà darrera reunió del Consell Assessor de Radio i Televisió de Mallorca, en representació del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB).

Després d'enllestir l'ordre del dia, la reunió es convertí en un funeral. Hi assistia, com sempre, Marisa Goñi, la directora general de l'ens.

Era l’enterrament (qualcú va parlar d’assassinat) d’una història de quatre anys conduïda amb seny, il.lusió i esforç per una direcció professional i responsable, i complerta per una plantilla de treballadors que avui ja saben, però no s’ho poden creure, que se’n van al carrer.

S’enterrava una empresa que tanca el seu exercici amb superàvit; que amb un pressupost ridícul ha realitzat una tasca enorme; que ha mantingut una xarxa de corresponsals de la part forana que ens han posat al dia sobre l’actualitat a cadascun dels pobles de Mallorca; i que ha lluitat de valent per assolir uns continguts d’interès general i uns informatius rigorosos i plurals.

Però aquesta empresa que ens ha instruït, informat i entretingut se’n va a norris. I no se’n va tota sola. Arrossega un centenar de petites empreses audiovisuals que conformen un sector emergent a les Balears que ofereix els seus productes complint un paper social i contribuint a la normalització lingüística.

Qui es pot creure que les raons del tancament siguin econòmiques? Ningú.

Més d'un centenar de treballadors a les llistes de l’atur, més d'un centenar d’indemnitzacions, el material, la feina feta... no és una tudada?

I amb aquesta trista realitat vàrem acabar l’últim Consell Assessor, vàrem agafar els atapins i vàrem partir amb el cor estret. Darrera la porta deixàrem na Marisa desolada i cent quinze treballadors fent les maletes.

Al carrer, tothom en parla. Els responsables, callen.